Creta – Grècia (Civilització micènica) – L’escriptura Lineal B

A Creta té lloc una de les civilitzacions més antigues d’Europa, que cap al 2000 aC va estructurar-se al voltant d’un Palau, que, de manera similar a les civilitzacions mesopotàmiques, en duu a terme l’autoritat i el control. Després d’una crisi i destrucció dels palaus, produïda cap el 1700 aC, possiblement per un terratrèmol, la civilització cretenca es va refer, i va tenir el seu apogeu entre el 1700 i el 1400 aC.

La civilització cretenca va ser descoberta per l’arqueòleg anglès John Arthur Evans, que el 1900, estimulat per les troballes de Schliemann a Troia i a Grècia, va dur a terme excavacions, especialment a Cnossos.

Les troballes arqueològiques van mostrar una civilització refinada, que, en les seves etapes inicials, vivia en palaus desproveïts de muralles. Durant alguns segles la civilització cretenca, anomenada també Minoica, a causa del mite del minotaure, el palau del qual s’associa amb el de Cnossos, va ser hegemònica respecte dels indrets propers de la Grècia continental; més endavant, però, cap el 1400 aC, les tornes es van revertir, i va ser la civilització micènica, basada en la Grècia continental, anomenada així per la ciutat de Micenas, capital important d’aquesta civilització, la que va esdevenir hegemònica, i va dominar al seu torn Creta.

La civilització micènica va ser descoberta per Heinrich Schliemann, que estimulat pels textos de la Il·líada i la Odisea, va realitzar excavacions a Micenas i a Tirinto, després de les seves troballes anteriors a Troia.

Tot i que no es gaire coneguda, es creu que la civilització micènica estava estructurada en diversos estats: Pilos, Cnossos, Micenas, Tirinto, Argos, ... . És objecte de discussió l’eventual preponderància d’un d’aquests estats sobre els altres. La societat s’estructura igualment al voltant dels palaus, que, a través d’agents reals, controlen els treballs comunals i cobren els impostos.

Inicialment, la civilització minoica va utilitzar una escriptura jeroglífica, i més tard, cap el 1700 aC, una escriptura més esquemàtica, anomenada “Lineal A”, que encara no ha estat desxifrada.

Molt més abundant, però, va ser la posterior utilització de l’escriptura “Lineal B”, derivada de la Lineal A, de la qual se n’han trobat mostres tant a Creta com a la Grècia continental. Encara que el seu descobridor, Evans, creia que la llengua en què estaven escrites aquestes tauletes no era el grec, els seus desxifradors, els anglesos Michael Ventris, arquitecte i filòleg anglès i John Chadwick, expert en llengües clàssiques, van establir que era grec antic, i van donar lloc al desxiframent de l’escriptura Lineal B, a través d’una combinació de treball meticulós, intuïció i coneixement.

L’escriptura Lineal B és una escriptura sil·làbica, amb 87 signes, dels quals 64 s’hereten de la Lineal A, que representen síl·labes. Els materials que ens han arribat són de fang cuit, especialment tauletes, que en cremar-se els palaus van endurir-se de manera que han pogut arribar fins a nosaltres. Les tauletes que s’han trobat amb aquesta escriptura corresponen a materials administratius de gestió de la vida quotidiana d’aquestes societats. No s’han trobat, contràriament al que ha passat amb d’altres cultures, escriptures de tipus literari.

D’altra banda, en un moment determinat, cap el segle XI aC, es produeix un daltabaix de la civilització micènica, i desapareixen els palaus, els escribes, i la utilització de l’escriptura.

La tradició cultural a l’antiga Grècia, es va transmetre de forma oral. Així, quan en segles posteriors, els grecs prendran dels fenicis l’alfabet i el faran evolucionar, utilitzaran aquesta eina més pràctica per codificar per escrit la poesia èpica, la Il·líada i la Odisea, que han arribat fins a nosaltres, constituint un dels nostres punts de referència culturals.

La Il·líada i la Odisea eren en un moment determinat considerades bàsicament com a mites, però en el seu moment van estimular els treballs arqueològics i troballes de Heinrich Schliemann, i, a partir d’aquests, molts altres treballs que, canviant en molts aspectes les visions inicials de Schliemann, ens ajuden a conèixer millor la nostra història.