Les cultures antigues que van accedir a l’escriptura, com la sumèria, l’egípcia, la cretenca així com diverses cultures orientals i americanes, van fer-ho a través de representacions ideogràfiques, o, quan van evolucionar cap a representacions fonètiques, ho van fer a través de representacions sil·làbiques, que comportaven un nombre força important de signes.
El pas cap un alfabet, és a dir cap una representació fonètica amb un nombre reduït de signes, on cada signe representa un so diferent, es va produir a Fenícia, on les constants activitats comercials i d’intercanvi d’informació, provocaven la necessitat d’una forma molt pràctica d’escriptura. L’alfabet fenici constava de 22 lletres, i no incloïa les vocals, que s’havien de deduir de les consonants i del context en què s’emprava la paraula.
Els grecs, que en l’època micènica havien utilitzat una modalitat d’escriptura sil·làbica anomenada Lineal B, van ser els primers que van donar lloc a un veritable alfabet complert, introduint en l’alfabet fenici els símbols per a la representació de les vocals. L’expressió “fonètica” deriva de la paraula grega “phoenikia” que significa “coses de fenicis”, en reconeixement al servei que els fenicis van prestar amb la divulgació – a través del món del comerç – del seu alfabet.
L’alfabet grec seria l’arrel a partir de la qual es desenvoluparien els alfabets europeus contemporanis (llatí, copte, cirílic, …) mentre que d’altres línies d’evolució dels alfabets protosemítics van originar d’altres famílies de llengües, com l’hebreu, l’àrab o les escriptures índies, entre d’altres. L’alfabet grec va donar lloc a diverses variants. La variant oriental es va consolidar a la pròpia Grècia, mentre que la variant occidental va donar lloc a l’alfabet llatí.
La disposició d’un alfabet de 27 lletres complert, senzill i ben estructurat va constituir una veritable revolució per al món de la comunicació, la cultura i el funcionament de la societat en general, ja que va potenciar el comerç i l’intercanvi front a l’immobilisme i al control religiós per part d’una minoria.
Igualment, va permetre una expansió i consolidació de l’educació i la democràcia a Grècia, incloent el model educatiu basat en la imitació dels herois de la tradició grega, i els seus valors de força, cavallerositat i compromís social.
La ciutat democràtica grega es va preocupar per l’educació i va instituir una escola primària pública per a tots els homes lliures, basada en un model educatiu – paideia – que incloïa la pràctica de la música i l’esport, que tenien els seus nous herois en els guanyadors de les Olimpíades conjuntament amb l’estudi de les “lletres”, que, gràcies a l’alfabet, va poder incloure l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, a través de la utilització per part dels estudiants de dyptycha: tauletes de fusta plegables cobertes de cera sobre les que es podia escriure per mitjà d’un punxó anomenat stylos.
El professor de “lletres” ensenyava alhora nocions rudimentàries de càlcul, que es veien limitades per la manca d’un sistema de notació numèrica adequat, ja que no disposaven d’un sistema de numeració posicional, sinó que utilitzaven notacions alfabètiques o acrofòniques.
La disposició d’una escola primària pública es va veure complementada per d’altres ofertes educatives per als nivells superiors. Així, els adolescents, a partir dels 12 anys, disposaven del gymnasi, que era alhora un centre social i oferia serveis educatius, constituint el nucli d’un ensenyament mitjà o secundari, amb un model educatiu més ample – enkuklios paideia - que l’ensenyament primari – però sempre primant les “lletres” sobre les “ciències” – obrint camí cap els futurs “trivium” i “quadrivium” de l’ensenyament carolingi.
Al nivell més alt, els filòsofs i els sofistes van dinamitzar la societat grega amb les seves propostes de crítica i reflexió, sovint controvertides, oferint alhora serveis d’ensenyament superior no estructurat formalment com a tal, tant a través de la creació d’institucions culturals i educatives variades, com l’Akademia de Plató, el Liceu d’Aristòtil o el Diogénion, a Atenes, com sota d’altres formes com l’ensenyament al carrer o en llocs públics, la tutoria particular o l’impartició de conferències. Plató, a La República, va dibuixar una proposta de model educatiu per a tota la vida, en la que els ciutadans, de forma successiva, compaginaven la seva maduració personal amb la participació en els diversos nivells de l’ensenyament.
En tot cas, la societat grega va consolidar a través d’aquesta riquesa cultural, un model educatiu que prestava atenció de forma equilibrada a diverses facetes – cultural, física i social - de la persona humana, encara que menystenia els ensenyaments orientats al desenvolupament d’oficis o d’activitats o tècniques pràctiques, que considerava de nivell inferior.
La consolidació de l’alfabet va provocar la disposició intensa de llibres escrits sobre rotlles de papir, que també s’utilitzaven com a instrument d’ensenyament, així com de biblioteques – tant públiques com privades - que els aplegaven i els posaven a la disposició dels ciutadans per a la seva lectura.
Així, tant Plató com Aristòtil – considerat l’inventor del raonament deductiu i del mètode científic - disposaven de biblioteques de gran qualitat, que utilitzaven en els seus ensenyaments a l’Academia i al Liceu. Plató, però, es va preguntar si l’escriptura i la lògica donarien lloc a procediments mentals menys potents.
dissabte, 27 de desembre del 2008
SUMÈRIA - ESCRIPTURA CUNEIFORME
Pot semblar sorprenent que si volem parlar de tecnologies de la informació i la comunicació, retrocedim més de 5.000 anys en el temps, però hi ha motius per fer-ho, ja que efectivament, la civilització sumèria, que va inventar i desenvolupar un sistema d’escriptura i de representació de la informació, i el va utilitzar intensivament com un dels eixos importants del seu funcionament com a societat, es va iniciar més de 3.000 anys abans de Crist, a Mesopotàmia.
Sumèria estava situada a Mesopotàmia, en un terreny molt fèrtil, situat entre dos rius, el Tigris i l’Eufrates, limitat a l’est per les serralades perses, a l’oest pel desert aràbig i la meseta síria, amb una part nord més inhòspita i un sud fèrtil. Aquesta zona, que avui és l’Iraq, es va constituir com un dels bressols de la civilització, gràcies a l’aparició de l’agricultura, propiciada per una climatologia molt adequada.
La fertilitat dels rius era alta, però amb altibaixos deguts al fet que les pluges eren estacionals, la qual cosa va provocar la invenció de sistemes d’irrigació, incloent sistemes per frenar la salinització.
La riquesa existent, va provocar l’aparició de ciutats – estat, governades per reis. La vida de les ciutats - estat era cultural, administrativa i socialment força avançada, i girava al voltant del temple, sota l’administració dels sacerdots i dels escribes, que es constituïen en funcionaris del temple. Els temples disposaven d'escoles, anomenades édubbas, per a la formació dels funcionaris. És en aquest context on s’ha trobat un dels texts escrits coneguts més antic, al temple d’Uruk, datat l’any 3.100 aC.
L’escriptura es va desenvolupar a Sumèria per respondre a la necessitat de gestionar una societat complexa, que girava al voltant del temple i dels seus funcionaris. Els fruits de les collites, que eren emmagatzemats al temple, i, en general, les transaccions administratives i comercials a què es donava lloc, eren acuradament enregistrats pels escribes, en tauletes de fang.
Les primeres aplicacions de l'escriptura van ser per donar suport a l'economia, al govern i al culte. Per aquesta raó moltes de les primeres representacions escrites que es van dur a terme van de tipus numèric, i es van utilitzar segells cilíndrics per a usos religiosos i econòmics.
L’elevat nivell d’utilització de l’escriptura va fer que es desenvolupés per part dels sumeris una tècnica pràctica per a la seva realització: l’escriptura cuneïforme, anomenada així a causa de la forma dels seus signes – vuit signes bàsics que es combinaven de diferents formes - produïts amb cunyes que enfonsaven sobre l’argila.
A través d’aquesta tècnica, l’escriptura va evolucionar de forma progressiva des de les representacions purament gràfiques, a les representacions ideogràfiques, en les que un signe podia representar una idea o concepte, i finalment cap una escriptura fonètica, en la que els símbols no representaven conceptes o idees, sinó sons, donant lloc a un llenguatge sintètic i conceptual. Aquest sistema d’escriptura va sofrir, a fi de fer-lo més assequible, una progressiva simplificació, passant de 2.000 a 300 signes en 5 segles, i va ser adoptat per d’altres pobles – com ara els acadis, els elamites o els hitites, que es van establir de forma progressiva a Mesopotàmia – per representar les seves llengües, algunes d’elles ben diferents al sumeri. El seu ús es va estendre també a llocs més llunyans a través de l'imperi persa, en el que també va ser utilitzat.
El naixement de l’escriptura, a més de contribuir al funcionament pràctic de la seva societat, va reforçar les possibilitats culturals dels pobles establerts a Mesopotàmia. Així, el text de l’epopeia més antiga que ens ha arribat és sumeri: El Gilgamesh, com també les primeres lleis escrites conegudes, desenvolupades a Urr-Namur el 2112 aC, que constitueixen un antecedent del “Codi d’Hammurabi”, publicat cap el 1.750 aC, a Babilonia, també a Mesopotàmia, en una estela de granit, que podem veure al museu del Louvre. De forma similar, a Sumèria van tenir lloc els primers desenvolupaments científics i tècnics. Així, es van desenvolupar i utilitzar, entre d’altres, conceptes i eines de matemàtiques, astronomia, calendaris, dret i ciències naturals. En matemàtiques, es van basar en el sistema sexagesimal de numeració, que avui en dia encara perviu en alguns àmbits com el còmput del temps en minuts i segons, o dels angles en graus, minuts i segons.
Mesopotàmia, potser per la seva riquesa, va ser l’escenari d’invasions i confluència de pobles diversos. Així, cap el 2.500 aC es va produir la invasió dels acadis, que van adoptar elements de la cultura sumèria, com l’escriptura cuneïforme, i van produir una revitalització cultural. La llengua acàdia va esdevenir d’ample ús i el sumeri va esdevenir una llengua “culta” i "internaciona, a través de la qual es va expandir la cultura sumèria.
L’escola – adreçada sempre a la minoria que esdevindrien sacerdots o escrives – anomenada també “casa de les tauletes” per la quantitat de tauletes d’argila que emmagatzemava la seva biblioteca, estava situada annexa al palau – temple. S’hi aprenia sumeri i acadi, i també elements de cultura general, tant en l’àmbit de la llengua com la teologia, les ciències, dret i política. Cap el 2300 aC es va produir, sota Sargó, un dels primers imperis de la història, que superava la dimensió de la ciutat – estat. Només la disposició d’eines, encara que rudimentàries, de tecnologia de la informació i la comunicació, com un sistema d’escriptura i una forma d’enregistrament i transport de la informació, van permetre l’expansió de l’àmbit de funcionament d’una societat més elemental, la de les ciutats - estat cap a societats de dimensions més elevades.
És també en aquesta mateixa zona, que uns segles més tard, el 1.750 aC, a Babilonia, sota el regnat d’Hammurabi, es va produir un codi jurídic molt innovador, en un context on hi havia una vida cultural molt activa, amb biblioteques, en les que es guardaven materials escrits en format de conjunts de tauletes d’argila cuita, i amb el desenvolupament avançat de ciències diverses.
Més endavant, cap el 1244 aC, un altre poble, els assiris, van invadir Mesopotàmia. Ja cap als finals de l’imperi assiri, Asurbanipal, al S VII AC, va establir a Nínive una gran biblioteca - “Casa de les tauletes” – composada per més de 25.000 tauletes, que va fer recollir de tots els racons del seu imperi.
La utilització del sistema d’escriptura cuneïforme va ser, però, enterrat pel pas del temps, substituït per d’altres sistemes més pràctics d’escriptura, de la mateixa forma que les tauletes van romandre enterrades sota terra a l’espera pel seu redescobriment per part dels arqueòlegs.
El primer retrobament modern amb aquest sistema d’escriptura va produir-se el 1618 per part de l’ambaixador espanyol a Iran, García Silva Figueroa, que va identificar inscripcions antigues prop de Shiraz com pertanyents a l’antiga Persepolis descrita pels escriptors grecs. Aquestes inscripcions, fetes en escriptura cuneïforme, van despertar alhora escepticisme i interès, però no va ser fins el segle XIX, que es va produir el seu desxiframent, a través dels treballs i intuïcions, entre d'altres, de George Grotefend, Henri Creswicke Rawlison i Edward Hincks.
És gràcies a l’esforç dels arqueòlegs i recercadors que han contribuït al descobriment d’importants conjunts de tauletes i a la seva interpretació que avui coneixem molts més trets d’unes civilitzacions, de les quals fins fa no gaire no en sabíem quasi res. Civilitzacions que podem considerar com les nostres avantpassades, ja que la seva influència ha arribat a nosaltres a través de dues grans civilitzacions, la grega i l’hebrea, sobre les que les civilitzacions de la Mesopotàmia van exercir la seva influència, a causa de la seva proximitat física.
Atès que, per desgràcia, l’Iraq no és encara un lloc adient per visitar, podem veure restes d’aquestes troballes als principals museus del món, especialment el Museu Britànic i el Louvre, i també al museu de Montserrat, on hi ha una secció dedicada a l’arqueologia de l’Orient Bíblic, construïda principalment a partir de les aportacions del P. Bonaventura Ubach, que a partir del 1.911 va adquirir peces de Mesopotàmia.
Sumèria estava situada a Mesopotàmia, en un terreny molt fèrtil, situat entre dos rius, el Tigris i l’Eufrates, limitat a l’est per les serralades perses, a l’oest pel desert aràbig i la meseta síria, amb una part nord més inhòspita i un sud fèrtil. Aquesta zona, que avui és l’Iraq, es va constituir com un dels bressols de la civilització, gràcies a l’aparició de l’agricultura, propiciada per una climatologia molt adequada.
La fertilitat dels rius era alta, però amb altibaixos deguts al fet que les pluges eren estacionals, la qual cosa va provocar la invenció de sistemes d’irrigació, incloent sistemes per frenar la salinització.
La riquesa existent, va provocar l’aparició de ciutats – estat, governades per reis. La vida de les ciutats - estat era cultural, administrativa i socialment força avançada, i girava al voltant del temple, sota l’administració dels sacerdots i dels escribes, que es constituïen en funcionaris del temple. Els temples disposaven d'escoles, anomenades édubbas, per a la formació dels funcionaris. És en aquest context on s’ha trobat un dels texts escrits coneguts més antic, al temple d’Uruk, datat l’any 3.100 aC.
L’escriptura es va desenvolupar a Sumèria per respondre a la necessitat de gestionar una societat complexa, que girava al voltant del temple i dels seus funcionaris. Els fruits de les collites, que eren emmagatzemats al temple, i, en general, les transaccions administratives i comercials a què es donava lloc, eren acuradament enregistrats pels escribes, en tauletes de fang.
Les primeres aplicacions de l'escriptura van ser per donar suport a l'economia, al govern i al culte. Per aquesta raó moltes de les primeres representacions escrites que es van dur a terme van de tipus numèric, i es van utilitzar segells cilíndrics per a usos religiosos i econòmics.
L’elevat nivell d’utilització de l’escriptura va fer que es desenvolupés per part dels sumeris una tècnica pràctica per a la seva realització: l’escriptura cuneïforme, anomenada així a causa de la forma dels seus signes – vuit signes bàsics que es combinaven de diferents formes - produïts amb cunyes que enfonsaven sobre l’argila.
A través d’aquesta tècnica, l’escriptura va evolucionar de forma progressiva des de les representacions purament gràfiques, a les representacions ideogràfiques, en les que un signe podia representar una idea o concepte, i finalment cap una escriptura fonètica, en la que els símbols no representaven conceptes o idees, sinó sons, donant lloc a un llenguatge sintètic i conceptual. Aquest sistema d’escriptura va sofrir, a fi de fer-lo més assequible, una progressiva simplificació, passant de 2.000 a 300 signes en 5 segles, i va ser adoptat per d’altres pobles – com ara els acadis, els elamites o els hitites, que es van establir de forma progressiva a Mesopotàmia – per representar les seves llengües, algunes d’elles ben diferents al sumeri. El seu ús es va estendre també a llocs més llunyans a través de l'imperi persa, en el que també va ser utilitzat.
El naixement de l’escriptura, a més de contribuir al funcionament pràctic de la seva societat, va reforçar les possibilitats culturals dels pobles establerts a Mesopotàmia. Així, el text de l’epopeia més antiga que ens ha arribat és sumeri: El Gilgamesh, com també les primeres lleis escrites conegudes, desenvolupades a Urr-Namur el 2112 aC, que constitueixen un antecedent del “Codi d’Hammurabi”, publicat cap el 1.750 aC, a Babilonia, també a Mesopotàmia, en una estela de granit, que podem veure al museu del Louvre. De forma similar, a Sumèria van tenir lloc els primers desenvolupaments científics i tècnics. Així, es van desenvolupar i utilitzar, entre d’altres, conceptes i eines de matemàtiques, astronomia, calendaris, dret i ciències naturals. En matemàtiques, es van basar en el sistema sexagesimal de numeració, que avui en dia encara perviu en alguns àmbits com el còmput del temps en minuts i segons, o dels angles en graus, minuts i segons.
Mesopotàmia, potser per la seva riquesa, va ser l’escenari d’invasions i confluència de pobles diversos. Així, cap el 2.500 aC es va produir la invasió dels acadis, que van adoptar elements de la cultura sumèria, com l’escriptura cuneïforme, i van produir una revitalització cultural. La llengua acàdia va esdevenir d’ample ús i el sumeri va esdevenir una llengua “culta” i "internaciona, a través de la qual es va expandir la cultura sumèria.
L’escola – adreçada sempre a la minoria que esdevindrien sacerdots o escrives – anomenada també “casa de les tauletes” per la quantitat de tauletes d’argila que emmagatzemava la seva biblioteca, estava situada annexa al palau – temple. S’hi aprenia sumeri i acadi, i també elements de cultura general, tant en l’àmbit de la llengua com la teologia, les ciències, dret i política. Cap el 2300 aC es va produir, sota Sargó, un dels primers imperis de la història, que superava la dimensió de la ciutat – estat. Només la disposició d’eines, encara que rudimentàries, de tecnologia de la informació i la comunicació, com un sistema d’escriptura i una forma d’enregistrament i transport de la informació, van permetre l’expansió de l’àmbit de funcionament d’una societat més elemental, la de les ciutats - estat cap a societats de dimensions més elevades.
És també en aquesta mateixa zona, que uns segles més tard, el 1.750 aC, a Babilonia, sota el regnat d’Hammurabi, es va produir un codi jurídic molt innovador, en un context on hi havia una vida cultural molt activa, amb biblioteques, en les que es guardaven materials escrits en format de conjunts de tauletes d’argila cuita, i amb el desenvolupament avançat de ciències diverses.
Més endavant, cap el 1244 aC, un altre poble, els assiris, van invadir Mesopotàmia. Ja cap als finals de l’imperi assiri, Asurbanipal, al S VII AC, va establir a Nínive una gran biblioteca - “Casa de les tauletes” – composada per més de 25.000 tauletes, que va fer recollir de tots els racons del seu imperi.
La utilització del sistema d’escriptura cuneïforme va ser, però, enterrat pel pas del temps, substituït per d’altres sistemes més pràctics d’escriptura, de la mateixa forma que les tauletes van romandre enterrades sota terra a l’espera pel seu redescobriment per part dels arqueòlegs.
El primer retrobament modern amb aquest sistema d’escriptura va produir-se el 1618 per part de l’ambaixador espanyol a Iran, García Silva Figueroa, que va identificar inscripcions antigues prop de Shiraz com pertanyents a l’antiga Persepolis descrita pels escriptors grecs. Aquestes inscripcions, fetes en escriptura cuneïforme, van despertar alhora escepticisme i interès, però no va ser fins el segle XIX, que es va produir el seu desxiframent, a través dels treballs i intuïcions, entre d'altres, de George Grotefend, Henri Creswicke Rawlison i Edward Hincks.
És gràcies a l’esforç dels arqueòlegs i recercadors que han contribuït al descobriment d’importants conjunts de tauletes i a la seva interpretació que avui coneixem molts més trets d’unes civilitzacions, de les quals fins fa no gaire no en sabíem quasi res. Civilitzacions que podem considerar com les nostres avantpassades, ja que la seva influència ha arribat a nosaltres a través de dues grans civilitzacions, la grega i l’hebrea, sobre les que les civilitzacions de la Mesopotàmia van exercir la seva influència, a causa de la seva proximitat física.
Atès que, per desgràcia, l’Iraq no és encara un lloc adient per visitar, podem veure restes d’aquestes troballes als principals museus del món, especialment el Museu Britànic i el Louvre, i també al museu de Montserrat, on hi ha una secció dedicada a l’arqueologia de l’Orient Bíblic, construïda principalment a partir de les aportacions del P. Bonaventura Ubach, que a partir del 1.911 va adquirir peces de Mesopotàmia.
dissabte, 20 de desembre del 2008
CHARLES BABBAGE - LA MÀQUINA ANALÍTICA
Quan tenim un ordinador, de sobretaula o portàtil, connectat o no a Internet, possiblement no ens imaginem que fa prop de 200 anys un home ja somniava a disposar d’un ordinador, que funcionaria de forma mecànica.
El 1.822, l’anglès Charles Babbage, va constatar que les taules de valors matemàtics que s’utilitzaven en molts processos de la vida quotidiana com taules de navegació, taules d’artilleria, taules de logarismes, taules de matemàtiques comercials o moltes altres, que eren calculades manualment per persones especialitzades, anomenades calculadores, contenien sovint errors de càlcul o d’impressió.
En una època on les màquines de vapor començaven a revolucionar d’altres aspectes de la vida quotidiana, Babbage es va proposar la construcció d’una màquina basada en la tecnologia mecànica, per calcular taules de valors matemàtics.
La màquina es va anomenar “Difference engine” (màquina diferencial) a causa de la tècnica matemàtica en la qual es basava: la tècnica de diferències finites, que calculava funcions polinòmiques, amb la particularitat que per fer-ho només necessitava fer sumes, això sí, moltes sumes de forma repetitiva.
D’altres funcions matemàtiques es podien aproximar, a la seva vegada, via funcions polinòmiques. D’aquesta manera, una màquina que es basava en la realització successiva i automàtica d’una sèrie de sumes, permetria calcular taules de valors matemàtics de molts tipus sempre que poguessin calcular-se o aproximar-se per mitjà d’un polinomi.
El govern anglès li va donar un ajut de 20.000 lliures per dur a terme aquest desenvolupament. Babbage, però, es va veure superat per les limitacions de la tecnologia de l’època i pel seu elevat perfeccionisme: la seva idea era conceptualment massa ambiciosa per la tecnologia de què disposava.
A causa de les diferències i dificultats de financiació amb el seu mecànic, Joseph Clement, Babbage va haver d’aturar el desenvolupament de la Difference Engine quan no estava totalment acabada.
Una part d’aquesta màquina original, aproximadament equivalent a una setena part del total, composada per 2.000 peces, es conserva al Museu de la Ciència, a South Kensington, a Londres.
El desenvolupament de la “Difference engine”, una màquina de propòsit específic, encara que d’abast ambiciós, va fer veure a Babbage la possibilitat d’existència de màquines analítiques de propòsit més general que va anomenar “Analytical Engines”.
A causa dels problemes exposats, Babbage va abandonar el projecte de la “Difference Engine” i va passar a treballar de ple en el disseny – però a penes en la materialització – de l’”Analytical Engine”.
La nova màquina de Babbage – l’Analytical Engine (màquina analítica) - va recollir la idea, que ja s’havia materialitzat en d’altres màquines, com un teler programable, ideat pel francès Jacquard, en el que les ordres de funcionament es donaven de forma externa, a través de targetes perforades, augmentant així la versatilitat de la màquina. Podeu veure un exemplar d'aquest tipus de telers al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa.
Babbage va concebre una màquina en la que va distingir una unitat d’entrada/sortida, per a l’entrada de dades i la producció de resultats, que utilitzaria tecnologies similars a les utilitzades per Jacquard en el seu teler, més una impressora; una unitat per posar la màquina en marxa, i per dur a terme la transferència de dades entre la memòria i la unitat aritmètica, assimilable al que més endavant es coneixeria com unitat de control; una memòria, per a l’emmagatzemament de dades i resultats intermedis i un “molí”, és a dir la unitat aritmètica o processadora, que és la part on es fan els càlculs pròpiament dits.
Babbage va conceptualitzar, més d’un segle abans que fossin tecnològicament possibles, els ordinadors de propòsit general. Babbage no va fer una descripció formal publicada de l’Analytical Engine – de fet va evolucionar molt en les seves idees – sinó que va deixar molt material manuscrit i dibuixos i reflexions.
Babbage va fer una presentació del seu projecte d’Analytical Engine a Torí, on Luigi Menabrea va prendre notes i en va fer un article. Lady Ada Lovelace, filla del poeta Lord Byron, i que professava amistat i admiració per Babbage, va traduir a l’anglès l’article d’en Menabrea i hi va afegir diverses anotacions, que van contribuir a que Ada Lovelace hagi estat considerada la primera “programadora” per a l’Analytical Engine, i, s’hagi anomenat Ada en el seu honor un llenguatge de programació d’ordinadors.
Igual que amb la “Difference Engine”, l’estat de la tecnologia no va fer possible rematar del tot l’”Analytical Engine”. En particular, la memòria de què disposava era poc adequada per emmagatzemar programes de propòsit general. Més endavant, Babbage va aprofitar les idees derivades del projecte de l’Analytical Engine per fer el disseny complert i millorat d’una nova versió de la Difference Engine (Difference Engine 2).
El museu de la Ciència de Londres va construir el 1.991, per celebrar el bicentenari del naixement de Babbage, un model operatiu del “molí” de la Difference Engine 2, que desenvolupa correctament diverses operacions i es pot visitar al museu. Aquest model consta de més de 4.000 peces, pesa 2.600 Kg i va poder completar-se i funcionar un mes abans d’acomplir-se el 200 centenari del naixement de Babbage. Per cert, si aneu a Londres a visitar aquest museu, no deixeu de visitar el museu nacional marítim de Greenwhich, on podreu observar els primers cronòmetres, construïts per John Harrison, que van permetre calcular amb precisió adequada la longitud en els desplaçaments marítims, evitant així penosos naufragis i accidents marins; o, ja en un altre àmbit, el magnífic jardí botànic Kew Gardens.
El 1.822, l’anglès Charles Babbage, va constatar que les taules de valors matemàtics que s’utilitzaven en molts processos de la vida quotidiana com taules de navegació, taules d’artilleria, taules de logarismes, taules de matemàtiques comercials o moltes altres, que eren calculades manualment per persones especialitzades, anomenades calculadores, contenien sovint errors de càlcul o d’impressió.
En una època on les màquines de vapor començaven a revolucionar d’altres aspectes de la vida quotidiana, Babbage es va proposar la construcció d’una màquina basada en la tecnologia mecànica, per calcular taules de valors matemàtics.
La màquina es va anomenar “Difference engine” (màquina diferencial) a causa de la tècnica matemàtica en la qual es basava: la tècnica de diferències finites, que calculava funcions polinòmiques, amb la particularitat que per fer-ho només necessitava fer sumes, això sí, moltes sumes de forma repetitiva.
D’altres funcions matemàtiques es podien aproximar, a la seva vegada, via funcions polinòmiques. D’aquesta manera, una màquina que es basava en la realització successiva i automàtica d’una sèrie de sumes, permetria calcular taules de valors matemàtics de molts tipus sempre que poguessin calcular-se o aproximar-se per mitjà d’un polinomi.
El govern anglès li va donar un ajut de 20.000 lliures per dur a terme aquest desenvolupament. Babbage, però, es va veure superat per les limitacions de la tecnologia de l’època i pel seu elevat perfeccionisme: la seva idea era conceptualment massa ambiciosa per la tecnologia de què disposava.
A causa de les diferències i dificultats de financiació amb el seu mecànic, Joseph Clement, Babbage va haver d’aturar el desenvolupament de la Difference Engine quan no estava totalment acabada.
Una part d’aquesta màquina original, aproximadament equivalent a una setena part del total, composada per 2.000 peces, es conserva al Museu de la Ciència, a South Kensington, a Londres.
El desenvolupament de la “Difference engine”, una màquina de propòsit específic, encara que d’abast ambiciós, va fer veure a Babbage la possibilitat d’existència de màquines analítiques de propòsit més general que va anomenar “Analytical Engines”.
A causa dels problemes exposats, Babbage va abandonar el projecte de la “Difference Engine” i va passar a treballar de ple en el disseny – però a penes en la materialització – de l’”Analytical Engine”.
La nova màquina de Babbage – l’Analytical Engine (màquina analítica) - va recollir la idea, que ja s’havia materialitzat en d’altres màquines, com un teler programable, ideat pel francès Jacquard, en el que les ordres de funcionament es donaven de forma externa, a través de targetes perforades, augmentant així la versatilitat de la màquina. Podeu veure un exemplar d'aquest tipus de telers al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa.
Babbage va concebre una màquina en la que va distingir una unitat d’entrada/sortida, per a l’entrada de dades i la producció de resultats, que utilitzaria tecnologies similars a les utilitzades per Jacquard en el seu teler, més una impressora; una unitat per posar la màquina en marxa, i per dur a terme la transferència de dades entre la memòria i la unitat aritmètica, assimilable al que més endavant es coneixeria com unitat de control; una memòria, per a l’emmagatzemament de dades i resultats intermedis i un “molí”, és a dir la unitat aritmètica o processadora, que és la part on es fan els càlculs pròpiament dits.
Babbage va conceptualitzar, més d’un segle abans que fossin tecnològicament possibles, els ordinadors de propòsit general. Babbage no va fer una descripció formal publicada de l’Analytical Engine – de fet va evolucionar molt en les seves idees – sinó que va deixar molt material manuscrit i dibuixos i reflexions.
Babbage va fer una presentació del seu projecte d’Analytical Engine a Torí, on Luigi Menabrea va prendre notes i en va fer un article. Lady Ada Lovelace, filla del poeta Lord Byron, i que professava amistat i admiració per Babbage, va traduir a l’anglès l’article d’en Menabrea i hi va afegir diverses anotacions, que van contribuir a que Ada Lovelace hagi estat considerada la primera “programadora” per a l’Analytical Engine, i, s’hagi anomenat Ada en el seu honor un llenguatge de programació d’ordinadors.
Igual que amb la “Difference Engine”, l’estat de la tecnologia no va fer possible rematar del tot l’”Analytical Engine”. En particular, la memòria de què disposava era poc adequada per emmagatzemar programes de propòsit general. Més endavant, Babbage va aprofitar les idees derivades del projecte de l’Analytical Engine per fer el disseny complert i millorat d’una nova versió de la Difference Engine (Difference Engine 2).
El museu de la Ciència de Londres va construir el 1.991, per celebrar el bicentenari del naixement de Babbage, un model operatiu del “molí” de la Difference Engine 2, que desenvolupa correctament diverses operacions i es pot visitar al museu. Aquest model consta de més de 4.000 peces, pesa 2.600 Kg i va poder completar-se i funcionar un mes abans d’acomplir-se el 200 centenari del naixement de Babbage. Per cert, si aneu a Londres a visitar aquest museu, no deixeu de visitar el museu nacional marítim de Greenwhich, on podreu observar els primers cronòmetres, construïts per John Harrison, que van permetre calcular amb precisió adequada la longitud en els desplaçaments marítims, evitant així penosos naufragis i accidents marins; o, ja en un altre àmbit, el magnífic jardí botànic Kew Gardens.
George i Edvard Scheutz (pare i fill), suecs, van llegir un article sobre els treballs de Babbage el 1.832 i durant 20 anys van treballar per construir una màquina que van presentar a l’exposició de Paris de 1.855, on van guanyar una medalla d’or, i que posteriorment van vendre a Nova Iork per 1.000 $. El govern britànic en va comprar una còpia per 1.200 lliures. Era de tecnologia menys precisa que la de Babbage i s’havia d’ajustar sovint, però era complerta. Babbage va visitar aquesta exposició i va constatar amb felicitat que el seu projecte era viable. Encara que se’n va fer alguna còpia més, el nombre va ser molt limitat, i realitzar càlculs de taules matemàtiques va seguir sent durant molt de temps una tasca bàsicament humana (“computadors humans”).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)