Les cultures antigues que van accedir a l’escriptura, com la sumèria, l’egípcia, la cretenca així com diverses cultures orientals i americanes, van fer-ho a través de representacions ideogràfiques, o, quan van evolucionar cap a representacions fonètiques, ho van fer a través de representacions sil·làbiques, que comportaven un nombre força important de signes.
El pas cap un alfabet, és a dir cap una representació fonètica amb un nombre reduït de signes, on cada signe representa un so diferent, es va produir a Fenícia, on les constants activitats comercials i d’intercanvi d’informació, provocaven la necessitat d’una forma molt pràctica d’escriptura. L’alfabet fenici constava de 22 lletres, i no incloïa les vocals, que s’havien de deduir de les consonants i del context en què s’emprava la paraula.
Els grecs, que en l’època micènica havien utilitzat una modalitat d’escriptura sil·làbica anomenada Lineal B, van ser els primers que van donar lloc a un veritable alfabet complert, introduint en l’alfabet fenici els símbols per a la representació de les vocals. L’expressió “fonètica” deriva de la paraula grega “phoenikia” que significa “coses de fenicis”, en reconeixement al servei que els fenicis van prestar amb la divulgació – a través del món del comerç – del seu alfabet.
L’alfabet grec seria l’arrel a partir de la qual es desenvoluparien els alfabets europeus contemporanis (llatí, copte, cirílic, …) mentre que d’altres línies d’evolució dels alfabets protosemítics van originar d’altres famílies de llengües, com l’hebreu, l’àrab o les escriptures índies, entre d’altres. L’alfabet grec va donar lloc a diverses variants. La variant oriental es va consolidar a la pròpia Grècia, mentre que la variant occidental va donar lloc a l’alfabet llatí.
La disposició d’un alfabet de 27 lletres complert, senzill i ben estructurat va constituir una veritable revolució per al món de la comunicació, la cultura i el funcionament de la societat en general, ja que va potenciar el comerç i l’intercanvi front a l’immobilisme i al control religiós per part d’una minoria.
Igualment, va permetre una expansió i consolidació de l’educació i la democràcia a Grècia, incloent el model educatiu basat en la imitació dels herois de la tradició grega, i els seus valors de força, cavallerositat i compromís social.
La ciutat democràtica grega es va preocupar per l’educació i va instituir una escola primària pública per a tots els homes lliures, basada en un model educatiu – paideia – que incloïa la pràctica de la música i l’esport, que tenien els seus nous herois en els guanyadors de les Olimpíades conjuntament amb l’estudi de les “lletres”, que, gràcies a l’alfabet, va poder incloure l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, a través de la utilització per part dels estudiants de dyptycha: tauletes de fusta plegables cobertes de cera sobre les que es podia escriure per mitjà d’un punxó anomenat stylos.
El professor de “lletres” ensenyava alhora nocions rudimentàries de càlcul, que es veien limitades per la manca d’un sistema de notació numèrica adequat, ja que no disposaven d’un sistema de numeració posicional, sinó que utilitzaven notacions alfabètiques o acrofòniques.
La disposició d’una escola primària pública es va veure complementada per d’altres ofertes educatives per als nivells superiors. Així, els adolescents, a partir dels 12 anys, disposaven del gymnasi, que era alhora un centre social i oferia serveis educatius, constituint el nucli d’un ensenyament mitjà o secundari, amb un model educatiu més ample – enkuklios paideia - que l’ensenyament primari – però sempre primant les “lletres” sobre les “ciències” – obrint camí cap els futurs “trivium” i “quadrivium” de l’ensenyament carolingi.
Al nivell més alt, els filòsofs i els sofistes van dinamitzar la societat grega amb les seves propostes de crítica i reflexió, sovint controvertides, oferint alhora serveis d’ensenyament superior no estructurat formalment com a tal, tant a través de la creació d’institucions culturals i educatives variades, com l’Akademia de Plató, el Liceu d’Aristòtil o el Diogénion, a Atenes, com sota d’altres formes com l’ensenyament al carrer o en llocs públics, la tutoria particular o l’impartició de conferències. Plató, a La República, va dibuixar una proposta de model educatiu per a tota la vida, en la que els ciutadans, de forma successiva, compaginaven la seva maduració personal amb la participació en els diversos nivells de l’ensenyament.
En tot cas, la societat grega va consolidar a través d’aquesta riquesa cultural, un model educatiu que prestava atenció de forma equilibrada a diverses facetes – cultural, física i social - de la persona humana, encara que menystenia els ensenyaments orientats al desenvolupament d’oficis o d’activitats o tècniques pràctiques, que considerava de nivell inferior.
La consolidació de l’alfabet va provocar la disposició intensa de llibres escrits sobre rotlles de papir, que també s’utilitzaven com a instrument d’ensenyament, així com de biblioteques – tant públiques com privades - que els aplegaven i els posaven a la disposició dels ciutadans per a la seva lectura.
Així, tant Plató com Aristòtil – considerat l’inventor del raonament deductiu i del mètode científic - disposaven de biblioteques de gran qualitat, que utilitzaven en els seus ensenyaments a l’Academia i al Liceu. Plató, però, es va preguntar si l’escriptura i la lògica donarien lloc a procediments mentals menys potents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada