SUMÈRIA - ESCRIPTURA CUNEIFORME

Pot semblar sorprenent que si volem parlar de tecnologies de la informació i la comunicació, retrocedim més de 5.000 anys en el temps, però hi ha motius per fer-ho, ja que efectivament, la civilització sumèria, que va inventar i desenvolupar un sistema d’escriptura i de representació de la informació, i el va utilitzar intensivament com un dels eixos importants del seu funcionament com a societat, es va iniciar més de 3.000 anys abans de Crist, a Mesopotàmia.

Sumèria estava situada a Mesopotàmia, en un terreny molt fèrtil, situat entre dos rius, el Tigris i l’Eufrates, limitat a l’est per les serralades perses, a l’oest pel desert aràbig i la meseta síria, amb una part nord més inhòspita i un sud fèrtil. Aquesta zona, que avui és l’Iraq, es va constituir com un dels bressols de la civilització, gràcies a l’aparició de l’agricultura, propiciada per una climatologia molt adequada.

La fertilitat dels rius era alta, però amb altibaixos deguts al fet que les pluges eren estacionals, la qual cosa va provocar la invenció de sistemes d’irrigació, incloent sistemes per frenar la salinització.

La riquesa existent, va provocar l’aparició de ciutats – estat, governades per reis. La vida de les ciutats - estat era cultural, administrativa i socialment força avançada, i girava al voltant del temple, sota l’administració dels sacerdots i dels escribes, que es constituïen en funcionaris del temple. Els temples disposaven d'escoles, anomenades édubbas, per a la formació dels funcionaris. És en aquest context on s’ha trobat un dels texts escrits coneguts més antic, al temple d’Uruk, datat l’any 3.100 aC.

L’escriptura es va desenvolupar a Sumèria per respondre a la necessitat de gestionar una societat complexa, que girava al voltant del temple i dels seus funcionaris. Els fruits de les collites, que eren emmagatzemats al temple, i, en general, les transaccions administratives i comercials a què es donava lloc, eren acuradament enregistrats pels escribes, en tauletes de fang.

Les primeres aplicacions de l'escriptura van ser per donar suport a l'economia, al govern i al culte. Per aquesta raó moltes de les primeres representacions escrites que es van dur a terme van de tipus numèric, i es van utilitzar segells cilíndrics per a usos religiosos i econòmics.

L’elevat nivell d’utilització de l’escriptura va fer que es desenvolupés per part dels sumeris una tècnica pràctica per a la seva realització: l’escriptura cuneïforme, anomenada així a causa de la forma dels seus signes – vuit signes bàsics que es combinaven de diferents formes - produïts amb cunyes que enfonsaven sobre l’argila.

A través d’aquesta tècnica, l’escriptura va evolucionar de forma progressiva des de les representacions purament gràfiques, a les representacions ideogràfiques, en les que un signe podia representar una idea o concepte, i finalment cap una escriptura fonètica, en la que els símbols no representaven conceptes o idees, sinó sons, donant lloc a un llenguatge sintètic i conceptual. Aquest sistema d’escriptura va sofrir, a fi de fer-lo més assequible, una progressiva simplificació, passant de 2.000 a 300 signes en 5 segles, i va ser adoptat per d’altres pobles – com ara els acadis, els elamites o els hitites, que es van establir de forma progressiva a Mesopotàmia – per representar les seves llengües, algunes d’elles ben diferents al sumeri. El seu ús es va estendre també a llocs més llunyans a través de l'imperi persa, en el que també va ser utilitzat.

El naixement de l’escriptura, a més de contribuir al funcionament pràctic de la seva societat, va reforçar les possibilitats culturals dels pobles establerts a Mesopotàmia. Així, el text de l’epopeia més antiga que ens ha arribat és sumeri: El Gilgamesh, com també les primeres lleis escrites conegudes, desenvolupades a Urr-Namur el 2112 aC, que constitueixen un antecedent del “Codi d’Hammurabi”, publicat cap el 1.750 aC, a Babilonia, també a Mesopotàmia, en una estela de granit, que podem veure al museu del Louvre. De forma similar, a Sumèria van tenir lloc els primers desenvolupaments científics i tècnics. Així, es van desenvolupar i utilitzar, entre d’altres, conceptes i eines de matemàtiques, astronomia, calendaris, dret i ciències naturals. En matemàtiques, es van basar en el sistema sexagesimal de numeració, que avui en dia encara perviu en alguns àmbits com el còmput del temps en minuts i segons, o dels angles en graus, minuts i segons.

Mesopotàmia, potser per la seva riquesa, va ser l’escenari d’invasions i confluència de pobles diversos. Així, cap el 2.500 aC es va produir la invasió dels acadis, que van adoptar elements de la cultura sumèria, com l’escriptura cuneïforme, i van produir una revitalització cultural. La llengua acàdia va esdevenir d’ample ús i el sumeri va esdevenir una llengua “culta” i "internaciona, a través de la qual es va expandir la cultura sumèria.


L’escola – adreçada sempre a la minoria que esdevindrien sacerdots o escrives – anomenada també “casa de les tauletes” per la quantitat de tauletes d’argila que emmagatzemava la seva biblioteca, estava situada annexa al palau – temple. S’hi aprenia sumeri i acadi, i també elements de cultura general, tant en l’àmbit de la llengua com la teologia, les ciències, dret i política. Cap el 2300 aC es va produir, sota Sargó, un dels primers imperis de la història, que superava la dimensió de la ciutat – estat. Només la disposició d’eines, encara que rudimentàries, de tecnologia de la informació i la comunicació, com un sistema d’escriptura i una forma d’enregistrament i transport de la informació, van permetre l’expansió de l’àmbit de funcionament d’una societat més elemental, la de les ciutats - estat cap a societats de dimensions més elevades.

És també en aquesta mateixa zona, que uns segles més tard, el 1.750 aC, a Babilonia, sota el regnat d’Hammurabi, es va produir un codi jurídic molt innovador, en un context on hi havia una vida cultural molt activa, amb biblioteques, en les que es guardaven materials escrits en format de conjunts de tauletes d’argila cuita, i amb el desenvolupament avançat de ciències diverses.

Més endavant, cap el 1244 aC, un altre poble, els assiris, van invadir Mesopotàmia. Ja cap als finals de l’imperi assiri, Asurbanipal, al S VII AC, va establir a Nínive una gran biblioteca - “Casa de les tauletes” – composada per més de 25.000 tauletes, que va fer recollir de tots els racons del seu imperi.

La utilització del sistema d’escriptura cuneïforme va ser, però, enterrat pel pas del temps, substituït per d’altres sistemes més pràctics d’escriptura, de la mateixa forma que les tauletes van romandre enterrades sota terra a l’espera pel seu redescobriment per part dels arqueòlegs.

El primer retrobament modern amb aquest sistema d’escriptura va produir-se el 1618 per part de l’ambaixador espanyol a Iran, García Silva Figueroa, que va identificar inscripcions antigues prop de Shiraz com pertanyents a l’antiga Persepolis descrita pels escriptors grecs. Aquestes inscripcions, fetes en escriptura cuneïforme, van despertar alhora escepticisme i interès, però no va ser fins el segle XIX, que es va produir el seu desxiframent, a través dels treballs i intuïcions, entre d'altres, de George Grotefend, Henri Creswicke Rawlison i Edward Hincks.

És gràcies a l’esforç dels arqueòlegs i recercadors que han contribuït al descobriment d’importants conjunts de tauletes i a la seva interpretació que avui coneixem molts més trets d’unes civilitzacions, de les quals fins fa no gaire no en sabíem quasi res. Civilitzacions que podem considerar com les nostres avantpassades, ja que la seva influència ha arribat a nosaltres a través de dues grans civilitzacions, la grega i l’hebrea, sobre les que les civilitzacions de la Mesopotàmia van exercir la seva influència, a causa de la seva proximitat física.

Atès que, per desgràcia, l’Iraq no és encara un lloc adient per visitar, podem veure restes d’aquestes troballes als principals museus del món, especialment el Museu Britànic i el Louvre, i també al museu de Montserrat, on hi ha una secció dedicada a l’arqueologia de l’Orient Bíblic, construïda principalment a partir de les aportacions del P. Bonaventura Ubach, que a partir del 1.911 va adquirir peces de Mesopotàmia.