A Creta té lloc una de les civilitzacions més antigues d’Europa, que cap al 2000 aC va estructurar-se al voltant d’un Palau, que, de manera similar a les civilitzacions mesopotàmiques, en duu a terme l’autoritat i el control. Després d’una crisi i destrucció dels palaus, produïda cap el 1700 aC, possiblement per un terratrèmol, la civilització cretenca es va refer, i va tenir el seu apogeu entre el 1700 i el 1400 aC.
La civilització cretenca va ser descoberta per l’arqueòleg anglès John Arthur Evans, que el 1900, estimulat per les troballes de Schliemann a Troia i a Grècia, va dur a terme excavacions, especialment a Cnossos.
Les troballes arqueològiques van mostrar una civilització refinada, que, en les seves etapes inicials, vivia en palaus desproveïts de muralles. Durant alguns segles la civilització cretenca, anomenada també Minoica, a causa del mite del minotaure, el palau del qual s’associa amb el de Cnossos, va ser hegemònica respecte dels indrets propers de la Grècia continental; més endavant, però, cap el 1400 aC, les tornes es van revertir, i va ser la civilització micènica, basada en la Grècia continental, anomenada així per la ciutat de Micenas, capital important d’aquesta civilització, la que va esdevenir hegemònica, i va dominar al seu torn Creta.
La civilització micènica va ser descoberta per Heinrich Schliemann, que estimulat pels textos de la Il·líada i la Odisea, va realitzar excavacions a Micenas i a Tirinto, després de les seves troballes anteriors a Troia.
Tot i que no es gaire coneguda, es creu que la civilització micènica estava estructurada en diversos estats: Pilos, Cnossos, Micenas, Tirinto, Argos, ... . És objecte de discussió l’eventual preponderància d’un d’aquests estats sobre els altres. La societat s’estructura igualment al voltant dels palaus, que, a través d’agents reals, controlen els treballs comunals i cobren els impostos.
Inicialment, la civilització minoica va utilitzar una escriptura jeroglífica, i més tard, cap el 1700 aC, una escriptura més esquemàtica, anomenada “Lineal A”, que encara no ha estat desxifrada.
Molt més abundant, però, va ser la posterior utilització de l’escriptura “Lineal B”, derivada de la Lineal A, de la qual se n’han trobat mostres tant a Creta com a la Grècia continental. Encara que el seu descobridor, Evans, creia que la llengua en què estaven escrites aquestes tauletes no era el grec, els seus desxifradors, els anglesos Michael Ventris, arquitecte i filòleg anglès i John Chadwick, expert en llengües clàssiques, van establir que era grec antic, i van donar lloc al desxiframent de l’escriptura Lineal B, a través d’una combinació de treball meticulós, intuïció i coneixement.
L’escriptura Lineal B és una escriptura sil·làbica, amb 87 signes, dels quals 64 s’hereten de la Lineal A, que representen síl·labes. Els materials que ens han arribat són de fang cuit, especialment tauletes, que en cremar-se els palaus van endurir-se de manera que han pogut arribar fins a nosaltres. Les tauletes que s’han trobat amb aquesta escriptura corresponen a materials administratius de gestió de la vida quotidiana d’aquestes societats. No s’han trobat, contràriament al que ha passat amb d’altres cultures, escriptures de tipus literari.
D’altra banda, en un moment determinat, cap el segle XI aC, es produeix un daltabaix de la civilització micènica, i desapareixen els palaus, els escribes, i la utilització de l’escriptura.
La tradició cultural a l’antiga Grècia, es va transmetre de forma oral. Així, quan en segles posteriors, els grecs prendran dels fenicis l’alfabet i el faran evolucionar, utilitzaran aquesta eina més pràctica per codificar per escrit la poesia èpica, la Il·líada i la Odisea, que han arribat fins a nosaltres, constituint un dels nostres punts de referència culturals.
La Il·líada i la Odisea eren en un moment determinat considerades bàsicament com a mites, però en el seu moment van estimular els treballs arqueològics i troballes de Heinrich Schliemann, i, a partir d’aquests, molts altres treballs que, canviant en molts aspectes les visions inicials de Schliemann, ens ajuden a conèixer millor la nostra història.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lineal B. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lineal B. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de gener del 2009
dissabte, 27 de desembre del 2008
GRÈCIA CLÀSSICA - L'ALFABET
Les cultures antigues que van accedir a l’escriptura, com la sumèria, l’egípcia, la cretenca així com diverses cultures orientals i americanes, van fer-ho a través de representacions ideogràfiques, o, quan van evolucionar cap a representacions fonètiques, ho van fer a través de representacions sil·làbiques, que comportaven un nombre força important de signes.
El pas cap un alfabet, és a dir cap una representació fonètica amb un nombre reduït de signes, on cada signe representa un so diferent, es va produir a Fenícia, on les constants activitats comercials i d’intercanvi d’informació, provocaven la necessitat d’una forma molt pràctica d’escriptura. L’alfabet fenici constava de 22 lletres, i no incloïa les vocals, que s’havien de deduir de les consonants i del context en què s’emprava la paraula.
Els grecs, que en l’època micènica havien utilitzat una modalitat d’escriptura sil·làbica anomenada Lineal B, van ser els primers que van donar lloc a un veritable alfabet complert, introduint en l’alfabet fenici els símbols per a la representació de les vocals. L’expressió “fonètica” deriva de la paraula grega “phoenikia” que significa “coses de fenicis”, en reconeixement al servei que els fenicis van prestar amb la divulgació – a través del món del comerç – del seu alfabet.
L’alfabet grec seria l’arrel a partir de la qual es desenvoluparien els alfabets europeus contemporanis (llatí, copte, cirílic, …) mentre que d’altres línies d’evolució dels alfabets protosemítics van originar d’altres famílies de llengües, com l’hebreu, l’àrab o les escriptures índies, entre d’altres. L’alfabet grec va donar lloc a diverses variants. La variant oriental es va consolidar a la pròpia Grècia, mentre que la variant occidental va donar lloc a l’alfabet llatí.
La disposició d’un alfabet de 27 lletres complert, senzill i ben estructurat va constituir una veritable revolució per al món de la comunicació, la cultura i el funcionament de la societat en general, ja que va potenciar el comerç i l’intercanvi front a l’immobilisme i al control religiós per part d’una minoria.
Igualment, va permetre una expansió i consolidació de l’educació i la democràcia a Grècia, incloent el model educatiu basat en la imitació dels herois de la tradició grega, i els seus valors de força, cavallerositat i compromís social.
La ciutat democràtica grega es va preocupar per l’educació i va instituir una escola primària pública per a tots els homes lliures, basada en un model educatiu – paideia – que incloïa la pràctica de la música i l’esport, que tenien els seus nous herois en els guanyadors de les Olimpíades conjuntament amb l’estudi de les “lletres”, que, gràcies a l’alfabet, va poder incloure l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, a través de la utilització per part dels estudiants de dyptycha: tauletes de fusta plegables cobertes de cera sobre les que es podia escriure per mitjà d’un punxó anomenat stylos.
El professor de “lletres” ensenyava alhora nocions rudimentàries de càlcul, que es veien limitades per la manca d’un sistema de notació numèrica adequat, ja que no disposaven d’un sistema de numeració posicional, sinó que utilitzaven notacions alfabètiques o acrofòniques.
La disposició d’una escola primària pública es va veure complementada per d’altres ofertes educatives per als nivells superiors. Així, els adolescents, a partir dels 12 anys, disposaven del gymnasi, que era alhora un centre social i oferia serveis educatius, constituint el nucli d’un ensenyament mitjà o secundari, amb un model educatiu més ample – enkuklios paideia - que l’ensenyament primari – però sempre primant les “lletres” sobre les “ciències” – obrint camí cap els futurs “trivium” i “quadrivium” de l’ensenyament carolingi.
Al nivell més alt, els filòsofs i els sofistes van dinamitzar la societat grega amb les seves propostes de crítica i reflexió, sovint controvertides, oferint alhora serveis d’ensenyament superior no estructurat formalment com a tal, tant a través de la creació d’institucions culturals i educatives variades, com l’Akademia de Plató, el Liceu d’Aristòtil o el Diogénion, a Atenes, com sota d’altres formes com l’ensenyament al carrer o en llocs públics, la tutoria particular o l’impartició de conferències. Plató, a La República, va dibuixar una proposta de model educatiu per a tota la vida, en la que els ciutadans, de forma successiva, compaginaven la seva maduració personal amb la participació en els diversos nivells de l’ensenyament.
En tot cas, la societat grega va consolidar a través d’aquesta riquesa cultural, un model educatiu que prestava atenció de forma equilibrada a diverses facetes – cultural, física i social - de la persona humana, encara que menystenia els ensenyaments orientats al desenvolupament d’oficis o d’activitats o tècniques pràctiques, que considerava de nivell inferior.
La consolidació de l’alfabet va provocar la disposició intensa de llibres escrits sobre rotlles de papir, que també s’utilitzaven com a instrument d’ensenyament, així com de biblioteques – tant públiques com privades - que els aplegaven i els posaven a la disposició dels ciutadans per a la seva lectura.
Així, tant Plató com Aristòtil – considerat l’inventor del raonament deductiu i del mètode científic - disposaven de biblioteques de gran qualitat, que utilitzaven en els seus ensenyaments a l’Academia i al Liceu. Plató, però, es va preguntar si l’escriptura i la lògica donarien lloc a procediments mentals menys potents.
El pas cap un alfabet, és a dir cap una representació fonètica amb un nombre reduït de signes, on cada signe representa un so diferent, es va produir a Fenícia, on les constants activitats comercials i d’intercanvi d’informació, provocaven la necessitat d’una forma molt pràctica d’escriptura. L’alfabet fenici constava de 22 lletres, i no incloïa les vocals, que s’havien de deduir de les consonants i del context en què s’emprava la paraula.
Els grecs, que en l’època micènica havien utilitzat una modalitat d’escriptura sil·làbica anomenada Lineal B, van ser els primers que van donar lloc a un veritable alfabet complert, introduint en l’alfabet fenici els símbols per a la representació de les vocals. L’expressió “fonètica” deriva de la paraula grega “phoenikia” que significa “coses de fenicis”, en reconeixement al servei que els fenicis van prestar amb la divulgació – a través del món del comerç – del seu alfabet.
L’alfabet grec seria l’arrel a partir de la qual es desenvoluparien els alfabets europeus contemporanis (llatí, copte, cirílic, …) mentre que d’altres línies d’evolució dels alfabets protosemítics van originar d’altres famílies de llengües, com l’hebreu, l’àrab o les escriptures índies, entre d’altres. L’alfabet grec va donar lloc a diverses variants. La variant oriental es va consolidar a la pròpia Grècia, mentre que la variant occidental va donar lloc a l’alfabet llatí.
La disposició d’un alfabet de 27 lletres complert, senzill i ben estructurat va constituir una veritable revolució per al món de la comunicació, la cultura i el funcionament de la societat en general, ja que va potenciar el comerç i l’intercanvi front a l’immobilisme i al control religiós per part d’una minoria.
Igualment, va permetre una expansió i consolidació de l’educació i la democràcia a Grècia, incloent el model educatiu basat en la imitació dels herois de la tradició grega, i els seus valors de força, cavallerositat i compromís social.
La ciutat democràtica grega es va preocupar per l’educació i va instituir una escola primària pública per a tots els homes lliures, basada en un model educatiu – paideia – que incloïa la pràctica de la música i l’esport, que tenien els seus nous herois en els guanyadors de les Olimpíades conjuntament amb l’estudi de les “lletres”, que, gràcies a l’alfabet, va poder incloure l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, a través de la utilització per part dels estudiants de dyptycha: tauletes de fusta plegables cobertes de cera sobre les que es podia escriure per mitjà d’un punxó anomenat stylos.
El professor de “lletres” ensenyava alhora nocions rudimentàries de càlcul, que es veien limitades per la manca d’un sistema de notació numèrica adequat, ja que no disposaven d’un sistema de numeració posicional, sinó que utilitzaven notacions alfabètiques o acrofòniques.
La disposició d’una escola primària pública es va veure complementada per d’altres ofertes educatives per als nivells superiors. Així, els adolescents, a partir dels 12 anys, disposaven del gymnasi, que era alhora un centre social i oferia serveis educatius, constituint el nucli d’un ensenyament mitjà o secundari, amb un model educatiu més ample – enkuklios paideia - que l’ensenyament primari – però sempre primant les “lletres” sobre les “ciències” – obrint camí cap els futurs “trivium” i “quadrivium” de l’ensenyament carolingi.
Al nivell més alt, els filòsofs i els sofistes van dinamitzar la societat grega amb les seves propostes de crítica i reflexió, sovint controvertides, oferint alhora serveis d’ensenyament superior no estructurat formalment com a tal, tant a través de la creació d’institucions culturals i educatives variades, com l’Akademia de Plató, el Liceu d’Aristòtil o el Diogénion, a Atenes, com sota d’altres formes com l’ensenyament al carrer o en llocs públics, la tutoria particular o l’impartició de conferències. Plató, a La República, va dibuixar una proposta de model educatiu per a tota la vida, en la que els ciutadans, de forma successiva, compaginaven la seva maduració personal amb la participació en els diversos nivells de l’ensenyament.
En tot cas, la societat grega va consolidar a través d’aquesta riquesa cultural, un model educatiu que prestava atenció de forma equilibrada a diverses facetes – cultural, física i social - de la persona humana, encara que menystenia els ensenyaments orientats al desenvolupament d’oficis o d’activitats o tècniques pràctiques, que considerava de nivell inferior.
La consolidació de l’alfabet va provocar la disposició intensa de llibres escrits sobre rotlles de papir, que també s’utilitzaven com a instrument d’ensenyament, així com de biblioteques – tant públiques com privades - que els aplegaven i els posaven a la disposició dels ciutadans per a la seva lectura.
Així, tant Plató com Aristòtil – considerat l’inventor del raonament deductiu i del mètode científic - disposaven de biblioteques de gran qualitat, que utilitzaven en els seus ensenyaments a l’Academia i al Liceu. Plató, però, es va preguntar si l’escriptura i la lògica donarien lloc a procediments mentals menys potents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)